Si parlem de paisatge il·licità és inevitable no pensar en els seus horts de palmeres, símbol de distinció del municipi. La palmera ha estat, al llarg dels segles, una font de matèries primeres per a la societat local. A més de la recollida dels dàtils, la seva matèria primera ha estat utilitzada pels il·licitans i il·licitanes per a la construcció, per a la producció de palma blanca, etc. Però la flora i la vegetació il·licitana no acaba en la palmera. Un arbre molt estès en el nostre municipi i en gran part dels territoris limítrofs del Mediterrani és l'olivera. A Elx, l'olivera o *olivera ha tingut un paper important en la població. Entorn del segle XVIII, l'olivera estava molt estès, distribuït en grans camps al voltant del nucli urbà. Aquests arbres eren una font de recursos per a la societat de l'època, que va saber aprofitar els seus fruits per a obtenir l'oli. El volum d'oliveres era considerable, perquè *Cavanilles, botànic del segle XVIII, va descriure en 1791 els voltants d'Elx com un bosc dilatat d'oliveres[1], concretant més endavant l'extensió dels mateixos en trenta mil *tahúllas […] (2227 ha) de terra[2]. La gran superfície ocupada per les oliveres, sumada al nombre d'almàsseres datades en el segle XVIII, prop de 113[3], denoten l'important paper que jugava aquest arbre mediterrani en l'economia de la vila.

El treball dels agricultors ha anat evolucionant amb el pas dels segles. Immersos en la manera de vida tradicional anterior a la mecanització, els agricultors duien a terme la recollida de l'oliva de manera manual. Entre novembre i desembre es recollia l'oliva, tasca en la qual participava tota la família. D'una banda, els homes s'ocupaven de batollar els arbres, utilitzant canyes per a aconseguir les branques més altes. Les dones, al costat dels més petits i petites de la casa, recollien l'oliva del sòl o de les branques més baixes. Una vegada recollida tota l'oliva, era transportada amb carro a l'almàssera.

En l'almàssera, l'oliva es passava per una *cribadora. Aquesta eina estava composta per una estructura de fusta en arracada i una malla metàl·lica. Es deixaven caure les olives per la malla i aquesta s'encarregava de separar les olives de fulles i insectes. A continuació, les olives s'escampaven sobre el molí de pedra, que era accionat per un animal de tir. El molí xafava les olives extraient el seu suc, que a través d'uns canalons queia en una espècie de petita bassa amb aigua. El suc quedava en la superfície, pel fet que la seva densitat és major que la de l'aigua. Es deixava reposar el temps adequat, perquè les petites restes d'oliva que s'havien filtrat es dipositessin en el fons de la bassa. Ara només quedava extreure l'oli d'oliva verge que surava sobre l'aigua.

La resta de pasta que quedava en el molí es recollia amb una eina coneguda com *tiràs i s'emportava a una premsa. La pasta s'introduïa en un *cofín, una espècie de disc rodó d'espart, que a l'hora del premsatge feia la funció de colador. Es col·locaven els *cofines farciments de pasta, l'un sobre l'altre, i s'accionava la premsa. El poc suc que quedava en la pasta queia per un canaló a un recipient, mentre que la resta d'aquella es podia utilitzar per a abonament o com a aliment per als animals. A aquest oli obtingut en aquesta segona extracció se'l coneix com a “oli de pinyolada”, un oli de menor qualitat que prové dels residus de l'oliva molta.

Els il·licitans i il·licitanes continuen recollint les seves olives i portant-les a les almàsseres anualment. Avui dia, les almàsseres a Elx es poden comptar amb els dits d'una mà, però són molts els quilos d'olives que passen per aquestes, gràcies sobretot al progrés en la mecanització.

En el passat, l'economia il·licitana va tenir una pròspera indústria *alpargatera. A mitjan segle XX, la introducció dels primers plàstics va suposar l'evolució de la indústria de l'espardenya cap a la indústria del calçat. No obstant això, va existir una altra indústria que va cessar la seva activitat a la fi del segle XVIII. Parlem de la indústria sabonera il·licitana, el producte de la qual, el sabó, era resultat de la mescla de diverses matèries primeres, entre elles l'oli d'oliva. En l'elaboració del sabó, l'oli complia un paper important, atorgant suavitat i una aroma fresca i agradable.

A més del seu, es necessitava un altre component per a la fabricació de sabó: l'hidròxid de sodi, conegut comunament com a sosa càustica. Per a l'obtenció d'aquest element existeixen diversos procediments. Però, durant els segles que aquesta indústria va estar en actiu, la seva obtenció es va dur a terme de manera tradicional, mitjançant la calcinació de plantes. En concret, s'utilitzaven les plantes *barrilleras que creixen en zones on el terreny és molt salat. A Elx, una de les zones on es cremaven aquestes plantes era l'actualment coneguda com a Corriol de *Cendres. En els marges d'aquest antic camí que creuava des de *Bassars fins a Crevillent es cremaven aquestes plantes, per a l'obtenció de la sosa càustica d'origen orgànic.

La indústria sabonera comptava amb set calderes per a sabó dur que fabricaven unes 9000 arroves anuals [...] el que suposa unes 100 tones i dues calderes per a sabó tou que produïen 200 arroves (entre 2200 i 2400 quilos)[4]. Aquestes quantitats reflecteixen la importància del sabó i, per tant, de l'oli d'oliva en el territori il·licità

Autor: Borja Guilló, tècnic del Museu Escolar.

[1] *Lacarra, J.; Sánchez, X. i Jarque, F. (1997): Les Observacions de *Cavanilles. Dos-cents anys després, València: Fundació Bancaixa, vol. IV, p. 269.

[2] *Ibidem, p. 270.

[3] Ibarra, P. (1895): Història d'Elx, Elx: Manuel Pastor Torres, p. 209.

[4] *Ibidem, p. 209.